Cercant l’origen del nostre cognom he trobat diferents possibilitats:
De Al-Ándalus (الأندلس): De ANDÚJAR, ciutat d’Andalusia, de la província de Jaén, en el límit de la Campiña i la Sierra Morena, a la riba dreta del Guadalquivir. Antic poblat ibèric “Iliturgi”, després romà “Andua”. Ferran III conquerí definitivament la ciutat als musulmans el 1224.
Del Languedoc-Roussillon: De ANDUSA (Anduze), poblet a prop d'Alez, a la regió del SE d’Occitània que limita al nord amb el Lionès, a l’est amb el Delfinat i Provença, al SE amb el mar Mediterrani, al sud amb els Països Catalans, al SW amb el País de Foix, a l’oest amb Guiena i Gascunya i al NW amb Alvèrnia.
Del Midi-Pyrénnées: De ANDOUQUE (documentat com Andoca 1060-1065), poble disseminat a tocar d’Albí, part central de l’Occitània situada entre el Languedoc-Roussillon i la Aquitaine. En el segle XI, el Pirineu no era una frontera i era un país culturalment homogeni que anava des del Roine fins a l’Ebre.
Del català: En els fogatges de Sant Llorenç d'Hortons, primer lloc on he localitzat el nostre cognom, davant del nom o cognom hi posaven "en" (en Carbonell, en Febrer,...), pel que podria ser que es tractés de EN DUQUES, femení plural de duc, au rapinyaire nocturna de grans dimensions (és el més gros dels estrigiformes europeus, que havia estat abundant als Països Catalans i encara el podem trobar en els boscos de les regions més salvatges), tot i que no surt en els fogatges, però tampoc era cap de casa, sinó que era un obrer que s’estava a casa l’amo.
De l’astur: En el “Vocabulario Pixoto”, ANDUCAS = “Zancos de palos” (xancas) que s’utilitza tant en la seva forma singular com en plural.
De l’euskera: Seria ANDUKA, que voldria dir “cep petit” atès que andu a part de ser un verb, en el dialecte biscaí també vol dir soca o cep i l’acabament ka, que en els verbs seria el gerundi o un privatiu (anduka = desinflat), és la forma del diminutiu.
Del sard: ANDUCAS (addúcas, adduncas, anducas, ducas, edducas) vol dir “per tant” o “doncs” El sard (sardu en sard) és una llengua parlada a l'illa de Sardenya, és una llengua romànica occidental i es considera una de les més conservadores de les llengües derivades del llatí. També és la que ha rebut més influències del català, a causa de l'ocupació catalana de l'illa durant molts segles.
Què us sembla la varietat? Si haguessiu de triar, quina us sembla la més addient? O quina triaríeu per ser la que més us agrada?
dimarts, 23 de setembre del 2008
divendres, 19 de setembre del 2008
El cognom SABAT també és antic
En el fogatge de 1358 - I què és el fogatge? Doncs és el recompte de focs (cases) i qui n’és el cap de casa - hi aparèixen els següents:
El Sabat de Montronès de l’Orde de Sant Joan
El Sabat de Pontons Abat de Santes Creus
El Sabet de Sant Celoni de l’Orde de Sant Joan
El Sabet de Celrà de la Vegueria de Girona
El Sabet de l’Estanyol de la Vegueria de Girona
I en el fogatge de 1553 hi aparèixen:
El Sabet del lloch de Gelida de la Col·lecta de Vilafranca
El Sabet Delpuig de Can Sàbat de la Pujada del lloch de Gelida de la Col·lecta de Vilafranca
El Sabat de Montronès de l’Orde de Sant Joan
El Sabat de Pontons Abat de Santes Creus
El Sabet de Sant Celoni de l’Orde de Sant Joan
El Sabet de Celrà de la Vegueria de Girona
El Sabet de l’Estanyol de la Vegueria de Girona
I en el fogatge de 1553 hi aparèixen:
El Sabet del lloch de Gelida de la Col·lecta de Vilafranca
El Sabet Delpuig de Can Sàbat de la Pujada del lloch de Gelida de la Col·lecta de Vilafranca
dijous, 18 de setembre del 2008
El Primer Anducas
El primer Anducas documentat als Països Catalans el trobem a Sant Llorenç d'Hortons l'any 1631 en el Registre Parroquial en el moment de batejar la seva primera filla.
dimecres, 10 de setembre del 2008
Abadia de Saint HilaireAbadia benedictina fundada el segle VIII en honor de sant Sadurní i de sant Hilari, però acabà per anomenar-se només de Sant Hilari, per tal com guardava des del 969 el cos d’aquest sant, martiritzat a Carcassona.
El Blanquette de Limoux fou inventat el 1531 pels monjos de l’abadia de Saint Hilaire. És el vi efervescent més antic del món.
dijous, 4 de setembre del 2008
2. Tastant la pols del camí cercant una esperança.
A l’alen tir vas me l’aire
qu’ieu sen venir de Proensa;
tot quant es de lai m’agensa,
si que, quan n’aug ben retraire,
ieu m’o escout e rizen
e.n deman per un mot cen:
tan més bel quan n’aug ben dire.
Amb l’alè aspiro l’aire
que sento venir de Provença;
tot el que és d’allí m’és grat,
tal que, quan en sento un elogi,
me l’escolto i somric
i per cada mot en demano cent:
tant m’agrada quan en sento parlar bé.
Pèire Vidal[1]
El matí es desentumia i les primeres llums del dia s’escolaven per les escletxes dels porticons cercant els racons més insospitats de la cambra. El bellugadís d’aquella hora primerenca, no deixava entreveure que fos un dia diferent als altres, es va seguir el mateix ritual acostumat de sempre que, en una família benestant podria arribar a ferir els hàbits més delicats, però allà, en el rústec món dels camperols, acostumats a conviure amb les olors del camp i a cohabitar amb les pudors del bestiar, obrar d’una altra manera semblaria un esnobisme i qui així ho fes seria titllat de pixapolit, per això tot va seguir el seu curs habitual. La Lorette, va obrir els porticons i va buidar l’orinal, que gairebé sempre, la meitat dels líquids de la micció, anaven a parar damunt l’estable i s’escorrien teulada avall. Pels nois, era preceptiu que baixessin els seus bacins i els buidessin darrera el galliner, així va quedar establert des d’aquell dia que en sortir el pare de casa, va rebre pel damunt una pluja del tot desagradable.
A l’esquerra de la llar de foc i en el racó amb la paret on hi havia la porta, hi tenien la banqueta amb la palangana per treure’s les lleganyes, que en els dies més crus de l’hivern, anava la mar de bé tenir el caliu a prop i poder rentar-se la cara amb una mica d’aigua tèbia de l’olla que sempre hi havia al pedrís de la llar. La Lorette, des que va començar a tenir borrissol al pubis i els pits van començar a modular-li el seu cos de dona, usava la palangana de l’habitació dels pares. La mare va oferir-li aquella intimitat per si a més a més de la cara, volia rentar-se el tors i les aixelles.
Quan els nois van tornar a baixar equipats per emprendre el viatge, sobre la taula els esperaven uns bols de llet calenta amb mel i uns rosegons de pa per ser-hi sucats. El pare, els va donar unes monedes que van posar a la bossa que sempre portaven penjada al coll per sota la camisola i va anar cap el rebost. En sortir-ne duia a les mans dos falçons nous que havia comprat al mercat just per a ells si aconseguien de ser llogats, si ara els portaven a sobre, tindrien més probabilitats de trobar ocupació.
En obrir la porta, una alenada d’aire fresc els va acariciar els rostres. Sobre els camps hi havia una calitja que ho cobria tot com un tel que disfressava les formes i els colors.
Van enfilar el sender que els havia de conduir al camí principal i en arribar al turonet que arrecerava la casa els dies que bufava el vent fred del nord i que termenava el límit de la propietat en aquella direcció, es van aturar i mirant cap a la casa com volent dur-se aquella imatge gravada a les retines, es van estar una estona guaitant el que fins aleshores havia estat el seu niu com si encara els quedessin coses per descobrir. A la porta hi romania la seva família, tots en camisa de dormir i els cabells ben grenyosos, era com una postal, entre grotesca i divertida però, d’allò més emotiva. En Guillem, per un instant, va sentir un fort impuls de tornar-se’n enrera, però va respirar fons, es va embotir de totes les aromes d’aquella terra que l’havia vist néixer i créixer i sense ni adonar-se’n, amb un gest totalment inconscient, va escapçar un branquilló de romaní i se’l va fixar entre els llavis. Per un instant li va semblar percebre el mateix sabor que el dels besos que havia acabat de donar als seus pares i germans i se li negaren els ulls. El copet a l’esquena que li va donar en March, el va fer retornar de la seva abstracció, es girà cap el seu germà amb una certa torbació, per si s’adonava que tenia els ulls ben entelats i aquest, amb un gest del cap, va indicar-li que era hora de marxar. Amb un altre acte instintiu, va agafar la branqueta de romaní suaument entre els dits polze i el dit del mig i va aixecar la mà per sobre del seu cap brandant-la de dreta a esquerra per acomiadar-se de la seva família que, com si algú hagués estirat un fil imaginari lligat a un dels seus braços, el van aixecar tots alhora per correspondre’l.
[1] Peyre Vidal. Trobador occità de Tolosa de Llenguadoc que va estar actiu de 1183 a 1204, era pelleter d’ofici i freqüentà les corts d’Aragó, Catalunya, Castella, Occitània, Provença, Marsella, Xipre i Constantinoble.
qu’ieu sen venir de Proensa;
tot quant es de lai m’agensa,
si que, quan n’aug ben retraire,
ieu m’o escout e rizen
e.n deman per un mot cen:
tan més bel quan n’aug ben dire.
Amb l’alè aspiro l’aire
que sento venir de Provença;
tot el que és d’allí m’és grat,
tal que, quan en sento un elogi,
me l’escolto i somric
i per cada mot en demano cent:
tant m’agrada quan en sento parlar bé.
Pèire Vidal[1]
El matí es desentumia i les primeres llums del dia s’escolaven per les escletxes dels porticons cercant els racons més insospitats de la cambra. El bellugadís d’aquella hora primerenca, no deixava entreveure que fos un dia diferent als altres, es va seguir el mateix ritual acostumat de sempre que, en una família benestant podria arribar a ferir els hàbits més delicats, però allà, en el rústec món dels camperols, acostumats a conviure amb les olors del camp i a cohabitar amb les pudors del bestiar, obrar d’una altra manera semblaria un esnobisme i qui així ho fes seria titllat de pixapolit, per això tot va seguir el seu curs habitual. La Lorette, va obrir els porticons i va buidar l’orinal, que gairebé sempre, la meitat dels líquids de la micció, anaven a parar damunt l’estable i s’escorrien teulada avall. Pels nois, era preceptiu que baixessin els seus bacins i els buidessin darrera el galliner, així va quedar establert des d’aquell dia que en sortir el pare de casa, va rebre pel damunt una pluja del tot desagradable.
A l’esquerra de la llar de foc i en el racó amb la paret on hi havia la porta, hi tenien la banqueta amb la palangana per treure’s les lleganyes, que en els dies més crus de l’hivern, anava la mar de bé tenir el caliu a prop i poder rentar-se la cara amb una mica d’aigua tèbia de l’olla que sempre hi havia al pedrís de la llar. La Lorette, des que va començar a tenir borrissol al pubis i els pits van començar a modular-li el seu cos de dona, usava la palangana de l’habitació dels pares. La mare va oferir-li aquella intimitat per si a més a més de la cara, volia rentar-se el tors i les aixelles.
Quan els nois van tornar a baixar equipats per emprendre el viatge, sobre la taula els esperaven uns bols de llet calenta amb mel i uns rosegons de pa per ser-hi sucats. El pare, els va donar unes monedes que van posar a la bossa que sempre portaven penjada al coll per sota la camisola i va anar cap el rebost. En sortir-ne duia a les mans dos falçons nous que havia comprat al mercat just per a ells si aconseguien de ser llogats, si ara els portaven a sobre, tindrien més probabilitats de trobar ocupació.
En obrir la porta, una alenada d’aire fresc els va acariciar els rostres. Sobre els camps hi havia una calitja que ho cobria tot com un tel que disfressava les formes i els colors.
Van enfilar el sender que els havia de conduir al camí principal i en arribar al turonet que arrecerava la casa els dies que bufava el vent fred del nord i que termenava el límit de la propietat en aquella direcció, es van aturar i mirant cap a la casa com volent dur-se aquella imatge gravada a les retines, es van estar una estona guaitant el que fins aleshores havia estat el seu niu com si encara els quedessin coses per descobrir. A la porta hi romania la seva família, tots en camisa de dormir i els cabells ben grenyosos, era com una postal, entre grotesca i divertida però, d’allò més emotiva. En Guillem, per un instant, va sentir un fort impuls de tornar-se’n enrera, però va respirar fons, es va embotir de totes les aromes d’aquella terra que l’havia vist néixer i créixer i sense ni adonar-se’n, amb un gest totalment inconscient, va escapçar un branquilló de romaní i se’l va fixar entre els llavis. Per un instant li va semblar percebre el mateix sabor que el dels besos que havia acabat de donar als seus pares i germans i se li negaren els ulls. El copet a l’esquena que li va donar en March, el va fer retornar de la seva abstracció, es girà cap el seu germà amb una certa torbació, per si s’adonava que tenia els ulls ben entelats i aquest, amb un gest del cap, va indicar-li que era hora de marxar. Amb un altre acte instintiu, va agafar la branqueta de romaní suaument entre els dits polze i el dit del mig i va aixecar la mà per sobre del seu cap brandant-la de dreta a esquerra per acomiadar-se de la seva família que, com si algú hagués estirat un fil imaginari lligat a un dels seus braços, el van aixecar tots alhora per correspondre’l.
[1] Peyre Vidal. Trobador occità de Tolosa de Llenguadoc que va estar actiu de 1183 a 1204, era pelleter d’ofici i freqüentà les corts d’Aragó, Catalunya, Castella, Occitània, Provença, Marsella, Xipre i Constantinoble.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
