dimarts, 23 de setembre del 2008

D’on surt el cognom Anducas?

Cercant l’origen del nostre cognom he trobat diferents possibilitats:

De Al-Ándalus (الأندلس): De ANDÚJAR, ciutat d’Andalusia, de la província de Jaén, en el límit de la Campiña i la Sierra Morena, a la riba dreta del Guadalquivir. Antic poblat ibèric “Iliturgi”, després romà “Andua”. Ferran III conquerí definitivament la ciutat als musulmans el 1224.

Del Languedoc-Roussillon: De ANDUSA (Anduze), poblet a prop d'Alez, a la regió del SE d’Occitània que limita al nord amb el Lionès, a l’est amb el Delfinat i Provença, al SE amb el mar Mediterrani, al sud amb els Països Catalans, al SW amb el País de Foix, a l’oest amb Guiena i Gascunya i al NW amb Alvèrnia.

Del Midi-Pyrénnées: De ANDOUQUE (documentat com Andoca 1060-1065), poble disseminat a tocar d’Albí, part central de l’Occitània situada entre el Languedoc-Roussillon i la Aquitaine. En el segle XI, el Pirineu no era una frontera i era un país culturalment homogeni que anava des del Roine fins a l’Ebre.

Del català: En els fogatges de Sant Llorenç d'Hortons, primer lloc on he localitzat el nostre cognom, davant del nom o cognom hi posaven "en" (en Carbonell, en Febrer,...), pel que podria ser que es tractés de EN DUQUES, femení plural de duc, au rapinyaire nocturna de grans dimensions (és el més gros dels estrigiformes europeus, que havia estat abundant als Països Catalans i encara el podem trobar en els boscos de les regions més salvatges), tot i que no surt en els fogatges, però tampoc era cap de casa, sinó que era un obrer que s’estava a casa l’amo.

De l’astur: En el “Vocabulario Pixoto”, ANDUCAS = “Zancos de palos” (xancas) que s’utilitza tant en la seva forma singular com en plural.

De l’euskera: Seria ANDUKA, que voldria dir “cep petit” atès que andu a part de ser un verb, en el dialecte biscaí també vol dir soca o cep i l’acabament ka, que en els verbs seria el gerundi o un privatiu (anduka = desinflat), és la forma del diminutiu.

Del sard: ANDUCAS (addúcas, adduncas, anducas, ducas, edducas) vol dir “per tant” o “doncs” El sard (sardu en sard) és una llengua parlada a l'illa de Sardenya, és una llengua romànica occidental i es considera una de les més conservadores de les llengües derivades del llatí. També és la que ha rebut més influències del català, a causa de l'ocupació catalana de l'illa durant molts segles.

Què us sembla la varietat? Si haguessiu de triar, quina us sembla la més addient? O quina triaríeu per ser la que més us agrada?

5 comentaris:

anca B-H ha dit...

La meva poca instrucció en l'etimologia, fa que em guii completament per l'instint i en llegir totes les opcions, la que m'ha resultat més possible a primer cop d'ull, ha estat la provinent del Midi-Pyrénées (Andouque) però si haig de triar alguna per preferència, triaria la que procedim del nord, és a dir, d'Euskadi i d'Astúries, en aquest ordre.

Segueix amb les curiositats. Salut

JO ha dit...

Una mica complicat...
No sé quina pot ser la correcte, però d'entrada descartaria les opcions d'ANDÚJAR, ANDUSA i EN DUQUES. I apostaria per ANDOUQUE, ANDUCAS (d'Astúries), ANDUKA o ANDUCAS (Sard).

Sembla una recerca força complicada... Sort!

L'avi Jordi ha dit...

L’etimologia, com bé apuntes, és la ciència que estudia l'origen dels mots, amb llur evolució fonètica, morfològica i semàntica.

[del llatí etymologia, i aquest, del grec etymología, vindria a significar el 'sentit veritable d'un mot', compost de étymos 'veritable' i lógos 'mot']
Els cognoms comencen a formar-se per una necessitat d'identificació. En un poble hi havia quatre Joans, tres Alberts i cinc Paus; s'havien de distingir els uns dels altres. Aquestes formes de distinció, que després acabaran essent hereditàries, són l'origen dels cognoms actuals.
A finals del segle XII o principis del segle XIII, ja s'han format els cognoms a Catalunya.
Cognoms de Càrrecs i Oficis

Moltes vegades trobem en documents que la manera de distingir dues persones amb el mateix nom és pel càrrec, dignitat o grau que tenen: "Guifre, comte" o "Guifre, prevere", "Robocans, arxipreste" o "Guillem, escrivà", "Oliva, sacerdot" etc. La distinció també es feia per l'ofici: "Pere, oller", "Guillem, ballester" etc. En aquesta època l'ofici generalment es transmetia de pares a fills i això contribuí també a fer el cognom hereditari.

Cognoms de Sobrenoms i Malnoms

Del segle VII al X trobem també sobrenoms que són sovint indicadors de qualitats físiques, psíquiques o morals i van precedits de les frases alio nomine, que uocant, cognomento etc. No hem d'oblidar que en aquesta època tot es fa en llatí perquè encara no ha nascut la llengua catalana. Així, trobem per exemple: Adeleua, que uocant Rossa; Attone, uocatus Abba, que alium nomen uocant Bonofilio; Iuliana, deuota; Seniofred, barba; Foleran, cognomento Russignol.
Hi ha uns altres sobrenoms que expressen circumstàncies de naixement, consagracions, benediccions, bons auguris en el moment de néixer, i que es converteixen en cognoms. Així tenim Bonhome, Bonfill, Homdedéu, Bord (bastard), Donadéu (donat a Déu), Nadal (que devia haver nascut el dia de Nadal), Durany (que indica un auguri "que ha de durar"), Segon, Quart etc, pel lloc que ocupava el fill. També són cognoms Gener, Febrer, Abril, per commemorar el mes en què havien nascut. El cognom Trobat indicava algú que havia estat trobat.
Hi ha també cognoms que expressen un parentiu, com Cosí, Fillol, Germà, Nebot, Cunyat, Oncle o una qualitat o defecte com Blanc, Fosc, Blau, Negre, Calbet, Gras, Roig, Cendrós, Barbat, Petit, Poc etc. També n'hi ha que recorden semblances amb animals com: Esquirol, Bou, Colom, Gralla, Llop, Rossinyol etc. Tots aquests sobrenoms, quan es converteixen en hereditaris, esdevenen cognoms.

Cognoms de Patronímics

Una altra manera de formació de cognoms és mitjançant els anomenats patronímics: després del nom propi d'una persona, segueix, en genitiu, el del pare. Per exemple, Raimundus Berengarii vol dir Ramon de Berenguer, o sigui, Ramon fill de Berenguer.
Aquesta desinència de genitiu en castellà va donar la forma dels cognoms patronímics en - ez. Així Martínez vol dir "fill de Martín", Rodríguez, de Rodrigo, Pérez, de Pedro, López, de Lope etc. En català això no es va produir, i els cognoms patronímics van quedar igual. Per això hi ha cognoms com Joan, Bernat, Lluc, Berenguer, Ramon, Albert etc., que originàriament eren noms de pila.
En anglès hi ha els patronímics Johnson, Richardson, Thomson etc. Als països escandinaus Bjørnsen, Admunsen, Carlssen, en aquests casos el son i el sen signifiquen "fill de". A Rússia es formen els patronímics amb -vitx (Ivanovitx), i el femení amb -ovna (Ivanovna, Pavlovna, Petrovna etc.).
A Catalunya unes altres maneres de distingir persones pel patronímic són, o bé emprar la paraula filius seguida del nom del pare en genitiu com, per exemple, Antonius filius Orioli (Antoni fill d'Oriol), o bé emprant la paraula prole (Eimericus prole Estrader, o sigui Eimeric de la prole d'Estrader).
La catalanització d'alguns patronímics castellans va donar cognoms com: Llopis (López), Peris (Pérez), Gomis (Gómez), Sanxis (Sánchez).

Cognoms de Procedència

a) Una altra manera de formació de cognoms fou indicant el lloc on hom vivia. Per exemple, en un poble, a un Joan que vivia prop del riu, li deien en Joan del Riu, per distingir-lo del Joan del Puig o del Joan del Mont o del Joan del Pujol, exemples que van originar els cognoms Riu, Mont, Pujol etc. Alguns cognoms han conservat el prefixsa, derivat del llatí ipse o ipsa com Sacosta, Safortesa, o Desvalls, Despujol, Sesagudes, Sescomes, que volen dir la Costa, la Fortesa, de les Valls, del Pujol, les Agudes, les Comes.
b) També es van derivar cognoms de la indicació del lloc d'on procedia un individu, com Joan de Manresa, per distingir-lo de Joan de Barcelona, que van originar els cognoms Barcelona, Manresa o altres de semblants.
c) Les famílies nobles agafaven generalment el cognom del castell que tenien, i així van néixer els cognoms Cardona, Rocabertí, Centelles, Cervelló, Montcada, en la forma Fulco de Cardona, Bernardus de Scintillis, Geraldus de Ceruilionis, Guilelmus de Montecatano, Iaufridus de Ruppebertino, o en la forma adjectivada Fulco Cardonensis (Folc Cardonès), Gombaldus Bisaurensis (Gombau Besorès) etc.

Cognoms de les Dones

Pel que fa a les dones, comencen a aparèixer amb el cognom del pare però feminitzat; trobem Elisabet Ferrana, Guisla Ferrera, Joana Pujola. També poden aparèixer amb el cognom del marit feminitzat. Fins al 1870 les trobem en els registres amb el cognom del marit sol o seguit del propi i separats per la conjunció i (Maria Vidal o Maria Vidal i Font, vol dir que Maria Font és la muller d'un Vidal).
A Catalunya, generalment, quan la pubilla d'un mas o d'una casa pairal o senyorial es casava, el marit era anomenat pubill (però per si mateix no era hereu), i adoptava el cognom de la dona. Els fills del matrimoni portaven el cognom de la mare per així continuar l'herència d'aquell mas o possessió. El marit el podem trobar amb el seu propi cognom i després el de la dona o amb el de la dona i el seu després. Si la pubilla es casava amb un hereu, generalment el fill gran es cognominava com el pare i el segon com la mare, la resta com el pare.

L'avi Jordi ha dit...

Pel que fa als noms, trobem:

Etimologia Celta i Germànica

Bernat (que ve de bern, "ós" i hard, "fort"), Arnau ("àguila governant"), Gerard ("llança forta"), Guillem ("resolutiu"), Carles ("fort", "viril"), Alfons ("aviat", "disposat"), Enric ("cap de la llar"), Lluís ("guerrer famós")

Etimologia Grega

Jordi ("agricultor" o "pagès"), Sofia ("sabiduria"), Eulàlia ("ben parlada"), Teresa ("que porta espigues de blat"), Helena ("llum"), Irene ("pau")

Etimologia Bíblica – Hebrea
De l'Antic Testament, tenim David (que vol dir "predilecte"), Elies (`"El meu Déu és Jahveh"), Elisabet ("jurament o promesa de Déu"), Miquel ("Qui com Déu"), Judit ("estimada"), Ester ("estrella")
Del Nou Testament tenim: Maria (que vol dir "amargor"), Joan ( "Jahveh és gràcia"), Anna ("gràcia")

Etimologia Llatina

Carme ("cant", "vers"); Margarida ("perla"); Mònica ("solitària"); Adrià ("relatiu o pertanyent a la mar Adriàtica").

anca B-H ha dit...

Molt interessant, no només pel fet de saber d'on venim sinó pel fet de saber de qui venim. A veure si hi ha sort i trobem un fil conductor fins als nostres avantpassats.

SORT!!!!