ANDUCAS

Cites de personatges famosos

2008-11-19T17:53:00.002Z

En aquell temps també hi havia ments brillants:

“En els nostres boijos intents, renunciem al que som pel que voldríem ser”

William Shakespeare, dramaturg, poeta i actor anglès, 26 d’abril de 1564 - 23 d’abril de 1616

“El caure no ha de treure la glòria d’haver pujat”

Pedro Calderón de la Barca y Barreda González de Henao Ruiz de Blasco y Riaño, poeta i dramaturg espanyol, Madrid 17 de gener de 1600 - ibídem 25 de maig de 1681

“Tots els cervells del món són impotents contra qualsevol estupidessa que estigui de moda”

Jean de La Fontaine, poeta francès, Château- Thierry a la regió de l’Aisne 8 de juliol de 1621 - París 13 d’abril de 1695

Què passava aquell any?

2008-11-18T14:52:00.009Z

Any 1.600
Neix a Andouque en Guillem

Esdeveniments
•Invenció del telescopi (l'inventor del telescopi va ser un fabricant de lents de Girona anomenat Joan Roget)

•Fundació de la British East India Company per al comerç

•Comença el barroc en l'art

•El sumo és un esport
professional al Japó

Naixements
•Calderón de la Barca, dramaturg espanyol
•Carles I, rei d'Anglaterra

Necrològiques
•Giordano Bruno, filòsof
•Ginés Pérez de la Parra, compositor valencià

D’on surt el cognom Anducas?

2008-09-23T17:25:00.006Z

Cercant l’origen del nostre cognom he trobat diferents possibilitats:

De Al-Ándalus (الأندلس): De ANDÚJAR, ciutat d’Andalusia, de la província de Jaén, en el límit de la Campiña i la Sierra Morena, a la riba dreta del Guadalquivir. Antic poblat ibèric “Iliturgi”, després romà “Andua”. Ferran III conquerí definitivament la ciutat als musulmans el 1224.

Del Languedoc-Roussillon: De ANDUSA (Anduze), poblet a prop d'Alez, a la regió del SE d’Occitània que limita al nord amb el Lionès, a l’est amb el Delfinat i Provença, al SE amb el mar Mediterrani, al sud amb els Països Catalans, al SW amb el País de Foix, a l’oest amb Guiena i Gascunya i al NW amb Alvèrnia.

Del Midi-Pyrénnées: De ANDOUQUE (documentat com Andoca 1060-1065), poble disseminat a tocar d’Albí, part central de l’Occitània situada entre el Languedoc-Roussillon i la Aquitaine. En el segle XI, el Pirineu no era una frontera i era un país culturalment homogeni que anava des del Roine fins a l’Ebre.

Del català: En els fogatges de Sant Llorenç d'Hortons, primer lloc on he localitzat el nostre cognom, davant del nom o cognom hi posaven "en" (en Carbonell, en Febrer,...), pel que podria ser que es tractés de EN DUQUES, femení plural de duc, au rapinyaire nocturna de grans dimensions (és el més gros dels estrigiformes europeus, que havia estat abundant als Països Catalans i encara el podem trobar en els boscos de les regions més salvatges), tot i que no surt en els fogatges, però tampoc era cap de casa, sinó que era un obrer que s’estava a casa l’amo.

De l’astur: En el “Vocabulario Pixoto”, ANDUCAS = “Zancos de palos” (xancas) que s’utilitza tant en la seva forma singular com en plural.

De l’euskera: Seria ANDUKA, que voldria dir “cep petit” atès que andu a part de ser un verb, en el dialecte biscaí també vol dir soca o cep i l’acabament ka, que en els verbs seria el gerundi o un privatiu (anduka = desinflat), és la forma del diminutiu.

Del sard: ANDUCAS (addúcas, adduncas, anducas, ducas, edducas) vol dir “per tant” o “doncs” El sard (sardu en sard) és una llengua parlada a l'illa de Sardenya, és una llengua romànica occidental i es considera una de les més conservadores de les llengües derivades del llatí. També és la que ha rebut més influències del català, a causa de l'ocupació catalana de l'illa durant molts segles.

Què us sembla la varietat? Si haguessiu de triar, quina us sembla la més addient? O quina triaríeu per ser la que més us agrada?

El cognom SABAT també és antic

2008-09-19T14:54:00.006Z

En el fogatge de 1358 - I què és el fogatge? Doncs és el recompte de focs (cases) i qui n’és el cap de casa - hi aparèixen els següents:

El Sabat de Montronès de l’Orde de Sant Joan
El Sabat de Pontons Abat de Santes Creus
El Sabet de Sant Celoni de l’Orde de Sant Joan
El Sabet de Celrà de la Vegueria de Girona
El Sabet de l’Estanyol de la Vegueria de Girona

I en el fogatge de 1553 hi aparèixen:

El Sabet del lloch de Gelida de la Col·lecta de Vilafranca
El Sabet Delpuig de Can Sàbat de la Pujada del lloch de Gelida de la Col·lecta de Vilafranca

El Primer Anducas

2008-09-18T11:01:00.004Z

El primer Anducas documentat als Països Catalans el trobem a Sant Llorenç d'Hortons l'any 1631 en el Registre Parroquial en el moment de batejar la seva primera filla.

2008-09-10T08:18:00.015Z

Abadia de Saint Hilaire

Abadia benedictina fundada el segle VIII en honor de sant Sadurní i de sant Hilari, però acabà per anomenar-se només de Sant Hilari, per tal com guardava des del 969 el cos d’aquest sant, martiritzat a Carcassona.

El Blanquette de Limoux fou inventat el 1531 pels monjos de l’abadia de Saint Hilaire. És el vi efervescent més antic del món.

2. Tastant la pols del camí cercant una esperança.

2008-09-04T10:40:00.002Z

A l’alen tir vas me l’aire
qu’ieu sen venir de Proensa;
tot quant es de lai m’agensa,
si que, quan n’aug ben retraire,
ieu m’o escout e rizen
e.n deman per un mot cen:
tan més bel quan n’aug ben dire.

Amb l’alè aspiro l’aire
que sento venir de Provença;
tot el que és d’allí m’és grat,
tal que, quan en sento un elogi,
me l’escolto i somric
i per cada mot en demano cent:
tant m’agrada quan en sento parlar bé.

Pèire Vidal[1]

El matí es desentumia i les primeres llums del dia s’escolaven per les escletxes dels porticons cercant els racons més insospitats de la cambra. El bellugadís d’aquella hora primerenca, no deixava entreveure que fos un dia diferent als altres, es va seguir el mateix ritual acostumat de sempre que, en una família benestant podria arribar a ferir els hàbits més delicats, però allà, en el rústec món dels camperols, acostumats a conviure amb les olors del camp i a cohabitar amb les pudors del bestiar, obrar d’una altra manera semblaria un esnobisme i qui així ho fes seria titllat de pixapolit, per això tot va seguir el seu curs habitual. La Lorette, va obrir els porticons i va buidar l’orinal, que gairebé sempre, la meitat dels líquids de la micció, anaven a parar damunt l’estable i s’escorrien teulada avall. Pels nois, era preceptiu que baixessin els seus bacins i els buidessin darrera el galliner, així va quedar establert des d’aquell dia que en sortir el pare de casa, va rebre pel damunt una pluja del tot desagradable.

A l’esquerra de la llar de foc i en el racó amb la paret on hi havia la porta, hi tenien la banqueta amb la palangana per treure’s les lleganyes, que en els dies més crus de l’hivern, anava la mar de bé tenir el caliu a prop i poder rentar-se la cara amb una mica d’aigua tèbia de l’olla que sempre hi havia al pedrís de la llar. La Lorette, des que va començar a tenir borrissol al pubis i els pits van començar a modular-li el seu cos de dona, usava la palangana de l’habitació dels pares. La mare va oferir-li aquella intimitat per si a més a més de la cara, volia rentar-se el tors i les aixelles.

Quan els nois van tornar a baixar equipats per emprendre el viatge, sobre la taula els esperaven uns bols de llet calenta amb mel i uns rosegons de pa per ser-hi sucats. El pare, els va donar unes monedes que van posar a la bossa que sempre portaven penjada al coll per sota la camisola i va anar cap el rebost. En sortir-ne duia a les mans dos falçons nous que havia comprat al mercat just per a ells si aconseguien de ser llogats, si ara els portaven a sobre, tindrien més probabilitats de trobar ocupació.

En obrir la porta, una alenada d’aire fresc els va acariciar els rostres. Sobre els camps hi havia una calitja que ho cobria tot com un tel que disfressava les formes i els colors.

Van enfilar el sender que els havia de conduir al camí principal i en arribar al turonet que arrecerava la casa els dies que bufava el vent fred del nord i que termenava el límit de la propietat en aquella direcció, es van aturar i mirant cap a la casa com volent dur-se aquella imatge gravada a les retines, es van estar una estona guaitant el que fins aleshores havia estat el seu niu com si encara els quedessin coses per descobrir. A la porta hi romania la seva família, tots en camisa de dormir i els cabells ben grenyosos, era com una postal, entre grotesca i divertida però, d’allò més emotiva. En Guillem, per un instant, va sentir un fort impuls de tornar-se’n enrera, però va respirar fons, es va embotir de totes les aromes d’aquella terra que l’havia vist néixer i créixer i sense ni adonar-se’n, amb un gest totalment inconscient, va escapçar un branquilló de romaní i se’l va fixar entre els llavis. Per un instant li va semblar percebre el mateix sabor que el dels besos que havia acabat de donar als seus pares i germans i se li negaren els ulls. El copet a l’esquena que li va donar en March, el va fer retornar de la seva abstracció, es girà cap el seu germà amb una certa torbació, per si s’adonava que tenia els ulls ben entelats i aquest, amb un gest del cap, va indicar-li que era hora de marxar. Amb un altre acte instintiu, va agafar la branqueta de romaní suaument entre els dits polze i el dit del mig i va aixecar la mà per sobre del seu cap brandant-la de dreta a esquerra per acomiadar-se de la seva família que, com si algú hagués estirat un fil imaginari lligat a un dels seus braços, el van aixecar tots alhora per correspondre’l.
[1] Peyre Vidal. Trobador occità de Tolosa de Llenguadoc que va estar actiu de 1183 a 1204, era pelleter d’ofici i freqüentà les corts d’Aragó, Catalunya, Castella, Occitània, Provença, Marsella, Xipre i Constantinoble.

2007-12-12T17:13:00.000Z

1. La terrible decisió de deixar tot allò que s’estima.

Trop tard tous deux les fleurs seront perdues
Contre la loi serpent ne voudra faire
Des ligueurs forces par gallots confondus
Savone,Albingue, par monech grand martyre.[1]

Massa tard les dues flors s’hauran perdut
Contra la llei serp no voldrà fer
De la Lliga forces per galopades confoses
Savona, Albenga, per monjo gran martiri.

VI, 62 – Michel de Nostradamus[2]

Queia el capvespre, i aquell camí que havien fet tantes vegades per anar a mercat o a les festes patronals, avui tenia un regust diferent. N’escorcollaven amb la mirada cada revolt i cada roc, com si l’haguessin de redescobrir de nou per guardar en un registre intern aquell itinerari on hi havien abandonat sota el fang i la pols, tants episodis de la seva existència. Una sensació molt íntima els neguitejava i es debatien en el desig contradictori de no voler que s’esgotés aquell moment de somnis d’aventures, però alhora, per no haver-se d’enfrontar a una presa de decisions que poder ja havien pres i no s’atrevien encara a acceptar i les ganes de contar tot allò que els havia succeït aquella jornada i que tenien ganes de compartir malgrat les boires que els confonia la ment.

El camí clarejava en deixar enrera l’espès brancatge del bosc i allà, en mig dels camps, es dibuixa la silueta de Ca l’Arnau de la Vall i un parell de marrades més endavant en arribar al sender que hi acondueix, s’acomiaden d’en Philippe, el segon dels fills mascles del masover.

A en Guillem i el seu germà gran en March, encara els queda una bona distància fins a la seva llar, més a tocar del turó on, després de travessar el rierol de l’Andouquette, encara s’enlaira altiu i orgullós el castell del que havia estat senyor de la contrada. Com que el Sol en fa via quan decideix anar a jóc, hi arribaran que les penombres ja hauran engolit totalment el paisatge, il·luminat únicament per la tènue lluïssor platejada d’una lluna que ha començat a minvar després de l’equinocci de tardor[3].

En Guillem és un jove força ben plantat, que deixant enrere la seva adolescència, ja té edat per contractar-se com a jornaler i donar un cop de mà a la precària economia familiar. En Guillem és el fruit de l’amor d’una tarda plujosa de les primeries del mes d’abril que, havent sopat i després de posar a dormir la parelleta que tenia el matrimoni, en March de dos anys i mig i la Lorette, una preciosa i espavilada criatura de tretze mesets, que avui és qui ajuda a portar les feines domèstiques de la llar i a qui no li manquen pretendents, el jove matrimoni es va asseure al costat de la llar de foc i tot mirant els seus dos angelets com dormien i parlant de com eren i de què serien el dia de demà, es van anar encaramel·lant fins a cloure el dia lliurats a la passió d’aquell amor tendre ple d’il·lusions i de projectes. Escoltant el plugim que regalimava tan confortable d’aquell cel encapotat cap a la teulada i que després s’escorria fins el terra que el xuclava amb dolçor, es van adormir ben abraçats, l’un a l’altra, amb l’esperit cofoi per sentir-se tan afortunats.

En Guillem va arribar al món en el traspàs d’un nou segle, eren uns anys difícils per les famílies humils, però s’albirava un futur pròsper i sense massa convulsions ni aldarulls [4][i][ii]. La mare era una noia forta, acostumada a feinejar el camp i malgrat que el nadó era de dimensions considerables, fet que tots atribuïen a una bona salut i que l’ajudaria a transcórrer per la seva infantesa amb una energia i una vitalitat envejables, no se li va escoltar cap queixa, l’alegria del moment era més gran que el dolor que inútilment intentaven apaivagar les dues veïnes que l’assistien com a llevadores. El pare, semblava talment un primerenc tot i ser el tercer fill i amb un neguit poc habitual, no parava de parlar de coses vanes amb els veïns que havien anat a felicitar-los per la bona nova. Quan una de les eventuals llevadores li va presentar el nou nat enunciant-li que era baró, no va poder evitar de vessar unes llàgrimes. El van batejar a l’endemà de bon matí, doncs com que era dilluns, familiars i amics havien d’anar a complir amb els seus deures feiners. Coincidia que el santoral assenyalava la festa de sant Guillem abat[5] i com que l’avi també se’n deia, van tenir molt clar que s’havia de dir Guilhèm.

Però avui vénen de l’urbs, havien quedat amb tres minyons més per anar plegats a Albí per mirar de trobar alguna ocupació. Quan encara no havia despuntat el dia, s’havien enfundat la calça i la camisola i amb les espardenyes i el farcell penjats al coll per no despertar al menut, havien sortit de l’habitacle per emprendre el camí.

La mare s’havia encarregat de preparar el farcell amb una fogassa[6], un bon tros de cansalada i el bot amb aigua, doncs feia temps que racionaven el vi perquè anava força escàs. Només sortir, el pare els havia dit amb aquell to calmós i greu que indicava que de totes totes esperava ser obeït, que s’estimava més tenir-los a casa morts de gana, que no pas embarcats en aventures estranyes i no saber-se on caure morts.

En el camí cap la vila d’Albí, passaven pels diferents masos amb les seves terres dels assentaments disseminats de l’antic domini del castell d’Andouque. Tot el paisatge estava adormit, es començaven a sentir cantar els galls, ara ací ara allà i s’entreveia com a l’interior d’algunes cases començaven a atiar el caliu, i si els porticons de les finestres romanien encara tancats, ho denunciaven les primes i esfilagarsades cabelleres d’un fum que s’enfilava tot cercant l’oreig i la fresca del matí.

A llevant, el cel començava a enrogir i aviat el Sol deixaria veure els primers raigs del dia, calia no distreure’s en el caminar per poder arribar a Albí a primera hora, quan els pagesos propietaris de conreus cerquen braços per a les seves explotacions.

Dels altre tres minyons, només s’hi va afegir el galifardeu de Ca l’Arnau de la Vall, qui sap si es altres dos havien trobat quelcom millor a fer o si havien considerat que no valia la pena d’estroncar aquella hora plaent de gandulejar en el jaç i la veritat, és que ni tan sols es van plantejar de si els havien d’esperar. No eren a l’hora acordada al lloc que s’havia fixat, doncs senyal que no venien. En Guillem, en March i en Philippe, van fer les quasi tres hores de camí a un bon pas. Quan entraren a Albí pel Pont Vell que salva el riu Tarn, van poder sentir com a l’església de Sant Salvi celebraven l’ofici de l’hora tèrcia[7].

Van adreçar-se cap a la plaça de la Catedral amb la remota esperança que algú es dignés a donar-los alguna ocupació. En instal·lar-s’hi només hi havia un parell d’homes més, que sens cap mena de dubtes perseguien les mateixes intencions. No va trigar gaire estona en aparèixer un nou grupet de persones i a mida que el Sol anava llepant les ombres allargassades de la majestuosa Catedral[8][iii]i els altres edificis de la dreta de la plaça, alhora que s’omplia d’un bellugueig i d’un murmuri cada vegada més desenfrenat, també apareixien nous candidats de diferents punts de la contrada a competir per encara que fos un sol jornal. La diferència que delatava els possibles companys o competidors a una jornada de treball dels propis villans, eren els rostres més desperts i ja mig amarats i les espardenyes, que totes havien adquirit el mateix color sota la pols dels camins.

Que passaven les hores, ho evidenciava el creixent neguit dels qui allà romanien, que de no passejar de tant en tant amunt i avall per la plaça, es corria el perill d’arrelar-hi, i el Sol, que tot i haver entrat a la tardor, començava a deixar caure els seus raig que encara ferien com ganivets esmolats. Però ni un sol patró ni cap contractant es deixava veure pel lloc, ni tan sols per guaitar quin material humà s’hi havia arreplegat aquell dia.

En un dels grups, format pel que semblaven bracers força experimentats, la conversa no era gens esperançadora. Havien estat en altres pobles i ciutats, grans i petits, i tot i que la majoria de pagesos havien començat la verema, el resultat havia estat sempre el mateix. Tots aquells qui tenien una collita per feinejar, ja tenien els seus propis jornalers o estiraven dels parents d’aquests, però no arriscaven a contractar més bracers a despit de perdre una part de la collita. Sembla ser, postulaven, que tornen a córrer mals aires.

A la rotllana s’hi havia afegit un grup de comediants que s’havien passat bona part del matí fent jocs de malabars i que davant de la indiferència de tothom, tret de la quitxalla que campava al seu aire sense cap tutor que els controlés, que hi restaven embadalits i els seguien joiosos i sorollosos per tots els carrers i places. La gent semblava estar massa ocupada o tenir massa pressa per entretenir-se amb les poca-soltades d’aquells rodamóns i els pobres infants que anaven tutelats, eren estirats, gairebé arrossegats, quan pretenien gaudir de les acrobàcies dels saltimbanquis. L’escena es repetia una i altra vegada i tots acabaven ben emmurriats, els menuts amb un morro de pam i llurs tutors remugant tot d’improperis després d’haver proferit un parell de bons crits i en ocasions algun clatellot. Finalment, davant de l’escàs èxit aconseguit, havien decidit prendre’s la resta del dia de descans.

Les seves aportacions a la tertúlia encara enfosquien més el panorama. Darrerament havien estat pels voltants de París i corria a boques plenes que Maria de Mèdici, segona esposa del difunt rei Enric IV[9] i fins ara reina regent, feia escassament un any que havia fet cridar al govern a un tal Richelieu per esdevenir-hi secretari d’estat[10], i que la seva política pro catòlica exasperava als protestants als quals intentà esclafar, començant per ajusticiar alguns nobles, emmordassant els parlaments i aixafant qualsevol intent de revolta popular, però ara que Lluís XIII havia obtingut la majoria d’edat, no s’entenia de cap de les maneres amb la seva mare i estaven en constants disputes. Tot feia intuir que s’obriria un llarg període ple de conflictes, que desapareixeria la temptativa engegada per Enric IV de tolerància i el que més afectava a las nostres contrades, el darrer poder occità[11], ara sí que semblava tenir les hores comptades.

El cercle s’havia anat ampliant i els tres joves també s’hi atansaren. Hi havia qui cansat de cercar dia rera dia sense cap èxit algú que el llogués, es demanava què podia fer, que si s’hauria de dedicar a bandolejar pels camins per poder mantenir a la seva família, però tothom li ho va rebatre dient que no estaven disposats a ser fugitius de la justícia, si més no, de moment.

Va ser aleshores que van aparèixer altres possibles alternatives, però, que per agosarades, semblava que cadascú demanés el consentiment o aprovació de la resta dels accidentalment companys d’infortuni abans de prendre la darrera decisió. Un va comentar que feia uns dies que a les portes del palau arquebisbal hi havia un destacament de capta per embarcar-se cap a la Nova França[12], tot i que allà hi tenien disputa amb els anglesos.

I un altre que fins aleshores només havia escoltat, finalment es va decidir a parlar, i a més a més, semblava força convençut d’allò que deia: “E oit desir qu’a l’autre biais de los Pirenèus, a tèrras catalanas pas gaire luènhas i manquen pageses, atal coma obrièrs d’autres trabalhs. Avènt onzadas d’abitants de lo nòstre terrador qu’an daissat lor lar e lor familha e tant solament amb lo sarron a l’esquina, se meton a far lo camin enlà. Disen que lo melhor camin e pus dret, es vèrs Carcassona e après cap a Puigcerdà, ça que la qualques preferèisson arribar primièr fins a Tolosa e seguir lo camin de los bauns òmes. Que òm agi pas tornat, es estat una bauna senhala, mai que mai, la lenga sembla n’èsser pas una tròp granda dificultat per i s’arretar ”.[13][iv]

(“He sentit dir que a l’altra banda dels Pirineus, en terres catalanes no gaire llunyanes hi manquen bracers, així com treballadors d’altres oficis. Han estat onades d’habitants del nostre territori que han deixat la seva casa i la seva família i únicament amb el sarró a l’esquena, s’han posat a fer el camí enllà. Diuen que el millor camí i més recte és cap a Carcassona i després cap a Puigcerdà, encara que alguns prefereixen arribar primer a Tolosa i seguir la ruta dels bons homes. Que no hagi tornat ningú, és un bon senyal, a més a més, la llengua no sembla ser-ne una dificultat massa gran per quedar-s’hi.”).

Amb l’entusiasme que hi posava en dir tot això, estava clar que aquest no trigaria gaire en enfilar el camí cap a la terra dels catalans.

En March i en Guillem escoltaven i es miraven. Totes i cadascuna d’aquelles possibilitats eren capaces d’engrescar a qualsevol jove amb ànsies d’aventures i la probabilitat de poder ésser contractats prop de casa, semblava ser cada dia més remota. Però, a la ment només els revenien les paraules contundents de son pare en sortir de casa aquell matí.

Mentre anaven parlant de tot això, primer uns i després tots els altres, van anar traient del farcell o del sarró allò que cadascú portava de menjar i ho van compartir tots plegats. Fins i tot el jove Guillem, esperonat per aquella colla de gent ruda, però carregada de bones intencions i que ara semblaven amics de tota la vida, va ser convidat a fer un traguet d’un vi de bordeus que li va semblar el més bo que havia tastat mai.

S’havia fet ja la primera hora de la tarda i la gent allí aplegada, començava a desfilar. Els tres joves van decidir abans d’emprendre el camí de tornada, de donar un tomb per la village i no van poder resistir la temptació de passar per davant del palau arquebisbal per veure el destacament de capta per les Índies. Van restar-hi embadalits una bona estona escoltant les grandeses que s'hi contaven per tal de fer adeptes i finalment, quan van creure que era l’hora de tornar, doncs els mancava descaminar aquells, camallada més, gambada menys, 18 quilòmetres fins a casa, amb una certa mandra i més tenint en compte que el dia no havia estat gens profitós, per això van decidir d’acabar de fer turisme i es van adreçar cap el Pla de les Forques, on tot sovint hi és exposat algun infeliç que ha estat ajusticiat i sempre hi ha un racó obscur i morbós en les persones que atrau a voler conèixer les desgràcies i baixeses alienes. Allà hi van poder veure les despulles de dos homes, que malgrat l’avançat estat de deteriorament, un d’ells semblava força jove, a en Guillem li va semblar que no era pas més madur que ell mateix i la imatge d’aquell xicot, el va corprendre i el va fer esgarrifar.

Durant el primer terç del camí de tornada, els tres joves van mantenir un mutis gairebé total, què els passava pel cap a cadascú d’ells segurament no s’ho explicarien mai, de ben segur que tot tenia alguna cosa a veure amb les experiències d’aquell dia, i en Guillem no es podia treure del cap la imatge d’aquell xicot enforcat i una cosa va tenir molt clara des d’aquella mateixa tarda, ell no faria mai per acabar exposat d’una manera tan indigne als ulls mòrbids de la gent.
[1] Traducció: Essent massa tard, ambdós perdran la monarquia, el protestant no voldrà actuar contra la llei (catòlica), les forces de la Lliga (Catòlica) seran posades en desordre per assalts de cavalleria, el duc de Savoia, després de que el monjo (de la Lliga) sigui martiritzat.

Parla de dues de les flors perquè el símbol de la monarquia francesa són tres flors de lis i la serp es refereix als actes diabòlics dels que els catòlics acusaven als protestants.

[2] Michel de Notredame, Saint-Remy (Provença) 1503 – Salon 1566. D’origen jueu i família benestant.
[3] Anomenat també punt Libra, és el lloc pel qual el Sol passa de l’hemisferi boreal a l’austral. El Sol passa pel punt Libra el 23 de setembre.

[4] En morir assassinat Enric III de França, Enric III de Navarra va passar a regentar el regne de França com a Enric IV, que malgrat a l’oposició de la Lliga Catòlica i el rei Felip II de Castella, havia aconseguit ser reconegut rei en els estats generals de Blois l’any 1593. Pacificà França i posà fi a la guerra entre protestants i catòlics, i amb l’Edicte de Nantes (1598), reconegué la llibertat de consciència i de culte i alhora, aconseguí que l’agricultura i la indústria (seda) agafessin impuls en un país que estava arruïnatI.

[5] Sant Guillem abat es celebra el dia 10 de gener. Sant Guillem de Bouges va morir el 1209 (Aquitània), fou elegit bisbe en contra la seva voluntat i va orientar tot el seu fer cap els pobres, presoners i malalts abandonats, gaudint de fama de gran santedat.

[6] Pa habitual de l’època de forma rodona i aplanada, sovint barreja de sègol i blat. El seu nom deriva del llatí focacia-ius (cuit al foc).

[7] Corresponent a la partició romana del dia, que equival a les nou del matí.

[8] Construïda en maó entre els anys 1282 i 1390, és la més gran de les esglésies fortificades franceses de l’edat mitjana. De nau única de 18 m. d’amplada per 28 m. d’alçada i capelles entre els contraforts. Creà un model que fou seguit a Occitània i que tingué repercussions en el gòtic català; a l’interior cal destacar la tribuna jubé gòtica florida (1473-1502), la més remarcable de França.II

[9] El rei Enric IV morí a París apunyalat pel fanàtic catòlic Ravaillac l’any 1610.

[10] Richelieu va començar a exercir de secretari d’estat l’any 1616.

[11] Després de la matança dels hugonots de Sant Bertomeu (1572), Occitània s’havia erigit en un autèntic estat, amb organització militar, judicial i financera pròpies, amb una concepció federal i democràtica d’un estat dirigit contra els abusos de la monarquia i de l’Església. Però quan Enric IV, en qui havien dipositat llurs esperances per la seva procedència gascona, acceptà la corona de França, amb la seva actuació, traí la causa occitana, combatent per la unificació del reialme francès i oblidant unes assemblees que havien declarat l’estat federalIII.

[12] En aquella època França estava embrancada en la colonització del Canadà.

[13] Òm pòt destriar tres periòdes dins la vida de la lenga d’ c:

Del sègle IX al sègle XIII, que es lo periòde illustrat per la literatura cortesa, merita d’èsser apelat classic o dels trobadors.

Del començament del sègle XIV fins a la mitat del sègle XVI, la lenga se localiza de mai en mai e pren lo caractèr dialectal e dispareisson una part del vocabulari ancian e principalament los tèrmes de la lenga cortesa, es per aquò que podèm qualificar aquel periòde de vulgar.

De la segonda mitat del sègle XVI als nòstres jorns, la lenga d’ c es descaçada de l’usatge escrit e se tresmuda aviat en patés, se reduire exclusivament als tèrmes de la conversacion correnta dels pageses e dels menestrals. De mai, jos l’influéncia de l’idèa que lo francés es un idiòma superior del fait que s’introdutz dins l’usatge jornalièr de las classas borgesas e aristocraticas, los ccitans tendon de mai en mai a emplegar de formas francesas. Aquel periòde s’amerita lo nom de decadéncia.IV